Sempre junts...

Avui fa dos anys l’Yves va decidir que seguiria pensant que  les meves utopies serien les seves quimeres. Avui és el nostre aniversari de boda. Suposo que tots els que heu viscut aquest moment guardeu un record molt especial. 

Des de què tinc us de raó sempre havia desitjat que arribés aquest gran dia, on els nuvis passen a ser els protagonistes de totes les mirades i tothom està feliç; per moltes llàgrimes que hi puguin haver. Però si us haig de ser sincera quan vaig començar a sortir amb l’Yves vaig tenir clar que, segurament, aquest dia mai arribaria. Us estareu preguntant, per què, oi?

L’Yves és una persona amb unes conviccions molt fortes i té unes teories molt difícils de canviar, resumint: és un tossut. Entre aquestes teories estava la de l’amor i els papers. Segons ell, l’amor és una acció que hom ha de fer per voluntat pròpia i no hi ha cap paper que el pugui segellar. Jo estava totalment d’acord amb aquesta teoria, però a mi em feia il·lusió casar-me. Em venia molt de gust organitzar una gran festa pels amics i familiars, volia estudiar-ho tot fins l’últim detall i vestir-nos amb les nostres millors gales escollides especialment per aquest dia. No puc arribar a comptar totes les vegades que amics i familiars l'havíem intentat fer canviar d’opinió, dient que seria un moment molt especial, que ens feia molta il·lusió, fins i tot li havia dit que cantaria el Bruce Springteen -ell és un fan incondicional- si ell accedia. Però res, els anys passaven i ell seguia amb la mateixa teoria.

Quan ja ho vaig donar per perdut i per impossible, el caparró de l’Yves va fer un gir de 180º. Havíem quedat per sopar, volíem celebrar que feia dos anys que ens havíem comprat el Bolet, i ell em va venir a buscar a la feina. Em va dir que abans de sopar em volia portar a un lloc que li havien dit que estava molt bé per fer una copa. Vam pujar a la moto, em va portar direcció a Montjuïc i ens vam parar a la Font del gat. Jo, tota innocent, li deia que allà no hi havia cap bar de copes i l'Yves, molt nerviós, em va dir que confiés amb ell. Ens vam asseure en un banc i es va treure un paper amb un escrit molt llarg. Només recitar les primeres paraules les llàgrimes ens van començar a brotar. Quina emoció, quines paraules més maques, era tan i tan especial el que m’estava dient en aquells moments... De cop, el vigilant del parc ens va avisar que havíem de marxar, que era hora de tancar. L’Yves li va fer unes senyals amb la mà per dir-li que no molestés -jo pensava que eren uns violinistes!-. En aquell moment va acabar el seu discurs i es va treure una caixeta, la va obrir i em va demanar si em volia casar amb ell!!!! Les llàgrimes no em deixaven veure amb claredat el que tenia davant i no entenia res de res; estava convençuda que aquest dia mai arribaria. El meu gran amor havia decidit fer realitat l’única cosa que m’havia dit que no em concediria mai. 

Com veieu, no hi ha res impossible en aquesta vida... Només us diré que des d’aquell dia ell li recomana a tothom que es casi!!! Va ser un dia meravellós, molt emotiu i impossible d’oblidar. Gràcies amor per fer-ho possible. Sempre junts... TMO